Cadires Modernisme

iniEn l’època contemporània la cadira ha estat objecte dels estudis dels arquitectes més destacats. La prefereixen a altres mobles, probablement perquè en la recerca del confort és l’artefacte que millor s’adapta a les proporcions del cos, el més abundant, així com també perquè, com a seient individual que s’ha de poder desplaçar amb facilitat, permet experimentar solucions formals molt variades.

Al llarg del temps, el seu caràcter específic es va anar afirmant i l’ofici de mestre cadiraire va adquirir, sobretot a partir del segle XVIII-XIX, una major consideració. Alguns tallers d’ebenistes-tapissers, com la Casa Busquets en els seus inicis, encarregaven les cadires a mestres cadiraires, els quals fan la tasca de fusters especialitzats, amb la col•laboració del tapisser i del torner en la seva realització. Si per una banda, la cadira monument, el tro, havia estat símbol d’autoritat i poder, per una altra banda, és com un edifici en miniatura que segueix certes regles constructives. Pel que fa al simbolisme del seient, la jerarquia marcava allò que irònicament

Voltaire recollia al seu Diccionari filosòfic, “importants objectes de política i il•lustres temes de querella”. I és just llavors, quan seguint un cert ordre protocolari, els seients es van diversificar.Amb la industrialització proliferen i es difonen models cada vegadamés àgils, que permeten una posició asseguda segons criteris ergonòmics més o menys rigorosos. Perquè no és del tot cert que sigui al mateix cos a qui serveixin els mobles de seure. A mitjans de segle XIX assistim a una multiplicació d’objectes fabricats mecànicament, que sovint sustenten una decoració que espantava als artistes, inici de l’anomenat debat art-indústria. En general, la cultura burgesa del període havia anat simplificant les formes a la recerca d’un sentit de confort, encara que de vegades fos un “fals confort”. Les formes de les cadires determinen maneres de seure, maneres d’estar, així com també les formes indumentàries tenen a veure amb algunes formes de seients. En la seva construcció cal tenir en consideració dos elements bàsics: la fusta, que compon el seient pròpiament dit, i l’entapissat, que en la categoria de les cadires de luxe eren de crin o amb molles. Sigui com sigui, és evident que les cadires esdevenen un dels signes més remarcables de l’evolució dels costums d’una època.

Amb el Modernisme es replantegen les formes, les estructures, els materials i les decoracions, encara que en convivència amb la continuïtat de l’eclecticisme fins llavors imperant. Per tant, no és d’estranyar veure certes innovacions interessants al costat de cadires neogòtiques, Lluís XV, neorenaixement o altres híbrids. A destacar el confort i l’eficàcia cada cop més remarcable dels mobles de fusta corbada, que fabricats d’inici a Viena, a la dècada dels 80-90 del segle XIX ja comptaven amb distribuïdors i imitadors a Barcelona i a València. Com que es tracta d’un tipus de moble pràctic i econòmic serà el que agençarà bàsicament els espais públics de la ciutat (restaurants, cafès, hotels, etc.).

La influència de la natura, l’harmonia de les línies en les motllures i la talla, la idea d’unitat de la matèria, amb una dinàmica imposició en alguns models de cadira que semblen aixecar-se de terra com si fos el creixement d’un vegetal, seran algunes de les característiques bàsiques del nou estil, de l’Art Nouveau. Amb un nou vocabulari decoratiu i estructural, que amb aquesta idea de deformació de la matèria, farà que els objectes inherts o bé els organismes vegetals en creixement engendrin forces centrífugues. Materials i proporcions que busquen l’expressivitat (algun cop exagerada) o l’harmonia del conjunt i dels detalls (combinant els valors cromàtics, la textura i la forma). De totes formes poques són les solucions ergonòmiques, com la cadira Batlló de Gaudí, que a més integra l’ornament a l’estructura.

És evident que existeix una relació cordial i íntima amb la cadira. Els mobles antics infonen respecte com a record del passat i ens podem arribar a imaginar com les cadires han estat receptacle de moltes persones que les han usat. Les cadires no estan mai soles, sempre acompanyen una taula, una tauleta de nit… Les formes estan subordinades a la qualitat de la fusta, a la riquesa i l’eficàcia. Perquè, de fet, pot ser i és un objecte útil, i de vegades sumptuós, ja que reflecteix millor que cap altre moble els estils i les expressions del gust. Amb més o menys fortuna, els artesans i els industrials transformaven els models que venien de fora.

Exposar cadires és ensenyar un cadiram, una multitud de cadires juntes que ens permet la comparació, alhora que ens fa fruir d’una visió quasi escultòrica perquè no ens hi podem asseure, només són per mirar. Realment podríem dir que durant aquests dies a la Galeria Fernando Pinós n’hi ha per llogar-hi cadires, ja que és curiós, increïble, inaudit veure tantes cadires escollides del Modernisme i imaginar posicions diverses de seure.

Un model neogòtic que va adquirir gran difusió i comercialització a la Casa Vidal va ser la cadira Febo, com la de la col•lecció Bertrand, actualment al Museu de les Arts Decoratives de Barcelona. Amb un seient de fusta de noguera amb filets daurats i un respatller de talla calada esdevé una mostra dels gustos de la dècada de 1880, repetit per altres ebenistes del moment, com els Busquets que aquí s’exposa.

En aquesta galeria de cadires, no sempre es coneix l’autor o l’executor. Tanmateix, alguns models van ser projectats per Joan Busquets, Gaspar Homar o d’altres ebenistes menys coneguts. La varietat de formes també ho és en les fustes emprades (roure, caoba, melis, freixe), algunes amb talla i d’altres amb marqueteria. Són seients pensats per a diferents funcions i espais de la casa: cadires de menjador (que sigui dit de passada és interessant distingir que, normalment, les cadires que van al voltant de la taula són més baixes que les que es situen arrambades a les parets), de cuina (de fusta corbada amb seient i respatller de fusta decorada), de saló (per seure o tocar el piano), de despatx, de dormitori…

Així, veiem una cadira singular per a piano, amb una decoració floral i detalls eclèctics que combina la fusta amb les tapisseries. Cadires més baixes, amb decoració cisellada amb el motiu de roses daurades a l’espatller i les fustes. D’altres amb un respatller que acaba en forma de papallona i amb un petit motiu decoratiu vegetal. També unes cadires de roure de Gaspar Homar amb fulles d’heura cisellades esdevenen el contrapunt de les de línia més clàssica, de línia anglesa, amb la fusta de caoba i amb una silueta esvelta. De les de respatller decorat per un plafó amb marqueteries n’hi ha de dibuixos vegetals estilitzats, amb roses o altres flors combinades. No manca l’exageració amb un pronunciat coup-de-fouet al costat de les populars de fusta corbada per a les cuines de les cases. Dues cadires de melis bessones, amb motius cisellats d’esgrafiats de tiges i flors traçades al respatller inclinat, destaquen sobretot per la forma dinàmica del travesser en diagonal. Dues cadires de menjador projectades i executades a la Casa Busquets, una d’elles amb un motiu neogòtic que va tenir molt d’èxit i que es va repetir des de 1899 en molts seients per a despatxos i menjadors.

Així, les cadires del Modernisme s’exposen en el marc de la galeria, esperant tornar a establir una relació directa amb altres persones, amb altres interiors.

Teresa-M. Sala