ENTRE LLUMS 2

Captura de pantallaENTRE LLUMS (II)
Bells aparells de gas i electricitat

Teresa-M. Sala (Universitat de Barcelona)

Amb motiu de la primera mostra realitzada de l’Entre llums ja vàrem explicar i situar algunes qüestions relatives a les làmpades i als aparells d’il·luminació. Sens dubte, el pas del consum de gas a l’electricitat va suposar una transformació sense precedents, tant pel que fa al confort com també als usos i costums de les persones. Al nostre país, l’enllumenat elèctric va trigar a generalitzar-se i, en el moment de trànsit, veiem aparells preparats tant per al gas com per a la llum elèctrica.

El 1843 va crear-se a Barcelona la Sociedad Catalana para el Alumbrado por Gas, amb un expert francès, Charles Lebon, i uns socis catalans encapçalats per Pere Gil i Babot, que van edificar una fàbrica de gas a partir del carbó a la Barceloneta. Van ser els encarregats de subministrar l’enllumenat públic dels carrers, de les cases i dels comerços de la ciutat de Barcelona. L’ús generalitzat, primer del gas i després de l’electricitat, va comportar tot un seguit de canvis molt importants en els costums socials i privats. Un dels més destacats és que a partir de llavors es podria transitar pels carrers de nit o bé seguir fent qualsevol activitat després de la posta de sol. L’afany per retenir el temps, per conservar la llum, farà que l’enllumenat públic i la il·luminació de l’habitatge signifiqués una veritable revolució. El 1881 es va organitzar a París una Exposició Internacional de l’electricitat on Edison va presentar la primera làmpada incandescent amb un filament de cotó carbonitzat. A partir d’aquell moment, l’electricitat –aquella Sherezada miraculosa, que era tal com l’anomenava l’escriptor Villiers de l’Isle Adam— va canviar ostensiblement la vida quotidiana.
Al nostre país, l’any 1893 es va crear una central elèctrica a l’avinguda Vilanova de Barcelona i es va arribar a un acord amb Lebon per fundar la Central Catalana d’Electricitat. Així, el 1895 inaugurarà la seva seu social en un flamant edifici de Josep Domènech i Estapà, situat al portal de l’Àngel. Anys més tard, el 1912, canviarà el seu nom per Catalana de Gas i Electricitat, S.A.
Un altre sistema d’il·luminació de l’època va ser la famosa Saxoléine, oli de petroli que un negociant va introduir al comerç cap a 1855. Podem veure com en els cartells publicitaris, dibuixats per Jules Chéret, s’anuncien els avantatges d’aquest sistema, tot ressaltant que és pur, banc i net com l’aigua, sense cap olor ni perill, que produeix una bella i dolça claror, superior a la del gas que és més vermella i la de l’electricitat que és més encegadora. Fonts d’energia que com el foc conviuran amb la naixent llum elèctrica.

En l’època de l’Art Nouveau, la ballarina americana Loïe Fuller va popularitzar la seva dansa serpentina. Aquesta fascinant i llegendària figura va ser iniciadora d’espectacles amb il·luminació elèctrica, va inventar efectes visuals amb els seus vaporosos i evanescents moviments de túnica. En les seves postes en escena, els experiments tecnològics s’amalgamaven amb la fantasia del teatre de varietats, amb noves formes d’expressar amb el cos. La Fuller va convertir-se en motiu inspirador dels artífexs de l’Art Nouveau, que van configurar un univers decoratiu singular, inspirat en la naturalesa, on domina una línia de bellesa orgànica serpentina.
A Catalunya, durant el modernisme, es van projectar i fabricar tota mena d’artefactes. Pel que fa als que tenen a veure amb l’enllumenat, a partir de projectes realitzats per arquitectes de renom, com els Bassegoda, Puig i Cadafalch, entre d’altres, tallers com el d’Emilio Judas executaran fanals per a l’enllumenat públic, canelobres per altars o artefactes d’ús domèstic, alguns dels quals encara llueixen als vestíbuls o als interiors dels edificis del modernisme.
També els decoradors van projectar treballs de metal·listeria i aparells d’il·luminació, d’entre els que excel·liren Francesc Vidal, seguit de Gaspar Homar, Joan Busquets, entre d’altres, que van dissenyar alguns models remarcables de llànties, aranyes, canelobres, fanals i llums, realitzats amb tot tipus de tècniques de cisellat i repussat dels metalls o bé treballs de ferro forjat, que es combinaven amb els vidres o amb vitralls, cosa que permet magnífics jocs de transparències. Podem trobar diversos exemples a les botigues d’ebenisteria, reproduccions o d’objectes decoratius, com són la Casa Masriera o bé Esteva, Hoyos i Cia de Barcelona. En aquell moment, la marca Tiffany triomfava a Amèrica i també per Europa, amb nous i imitats mètodes en la manufactura del vidre. Belles escultures-bibelot, làmpades de sobretaula, de sostre, de paret, amb tulipes de vidre de colors, que creen atmosferes, són els artefactes que poblen els diferents espais.
Per la seva bella forma, les conquilles dels nàutils es fan servir per a objectes decoratius i també per a làmpades de sobretaula. Cap a 1890, Gustav Gurschner va ser un escultor austríac que en realitza algunes de singular bellesa amb estany. Alguns models destaquen per la línia de les tiges, sinuoses com les plantes, amb uns dissenys a to amb els gustos originals preponderants en l’època. També, alguns focus modernistes es fabricaven en sèrie, i cada model formava part d’un catàleg que es comercialitzava a les botigues o als grans magatzems . De tal manera que dels models exclusius es passarà a la producció industrial, apta per a tots els gustos i per a tot tipus de butxaques.
Ben entrada la segona meitat del segle XX es produeix un revival que recupera l’esperit de la Belle Epoque, amb alguns models propis del Camp –un tipus de corrent relacionada amb les formes de l’art kitsch, considerat com una còpia ostentosa–. Una onada d’imitacions i còpies envaeix el mercat. Sigui com sigui, és evident que en l’actualitat amb el fenomen vintage a la moda han retornat els llums d’antuvi que conviuen amb les noves formes del disseny contemporani. L’estètica del passat està de moda i s’ha convertit en un bon reclam per vendre, sobretot roba, però també peces exclusives o nostàlgiques que evoquen alguna cosa especial.

[1] Vegeu “Pròleg” a Publicitat per a una història. 170 anys de companyia, Museu del Gas-Gas Natural Fenosa, 2013, pp. 9-11.

[2] Els tallers i fundició de bronzes i altres metalls Emilio Judas van fundar-se el 1870 i estaven ubicats a l’esquerra de l’Eixample, al carrer Consell de Cent 108. Tal com consta a la propaganda comercial que apareix a la revista Arquitectura y Construcción, es dedicaven a la fabricació d’objectes d’art i reproduccions artístiques, articles per a la construcció, làmpades, panteons, relleus. Feien treballs de galvanisme, projectes d’instal·lacions i material per a conduccions i distribucions d’aigua i gas.

 

[3] Ibíd. p. 79.