Francesc Puig Xesc

1RECORD PER A EL GUAIABA I PER A VIDAL I VENTOSA

El guaiaber com a arbre i la guaiaba com a fruit del mateix són productes típics de l’Amèrica tropical i, encara que ara tenen un cert predicament com a postre a les taules barcelonines, no guarden cap relació amb el taller d’EI Guaiaba que al comencament d’aquest segle que ja s’acaba va congregar el bo i millor dels joves artistes catalans. Situat primer a la placa de l’Oli i traslladat després a la Riera de Sant Joan -seria feina perduda intentar ara trobar els seus vestigis, ja que les obres de la reforma, amb l’obertura de la Via Laietana, enderrocaren els edificis en què va estar- el seu nom era una estrafeta traducció del “Walhall” wagnerià. Ves a saber cóm, els ardits usuaris d’aquell taller, entusiastes seguidors de les óperes de Wagner perquè amb elles donaven impuls al seu esperit catalanista, van considerar que aquelles humils estances eren com el “Walhall” -també “Walhala” en les traducions de l’època -al que les valquíries portaven els guerrers morts en combat i els feien reviure per donar-los tota mena de plaers; però com encara no es creien prou mereixedors de la glòria que els esperava, feren funcionar l’acreditada sornagueria barcelonina i el lloc de reunió fou batejat com a El Guaiaba. D’aquesta i no pas d’altra manera l’anomenaren els seus habituals usuaris i consurrents.

El Guaiaba fou creat l’any 1901, quan ja anava de baixada la taberna d’Els Quatre Gats al carrer de Montsió. Allí hi havia, junt amb altres, dues grans taules: la reservada als artistes consagrats, com Rusiñol, Casas, Anglada Camarasa, Nonell, Mir i semblants pintors de punta, i la dedicada als principiants, amb Picasso, Smith, Opisso, Labarta, Elias, Sabartés, Raventós i d’altres que després van agafar fama -fama mundial en el cas de Picasso -o que de nou passaren a l’anonimat. I com Els Quatre Gats tancava perque el seu propietari, Pere Romeu, mai no li sortien els comptes, aquelis novells artistes buscaren un lloc econòmic que a la vegada els hi servís com a taller i lloc de plaents reunions. D’entre elis l’aglutinador i capdavanter en el moment de llogar els pisos seria un joveníssim artista que encara no he esmentat i ja convé que ho faci per l’important lloc que li pertoca en aquesta història: Joan Vidal i Ventosa, que llavors es guanyava la vida restaurant retauies i necessitava un taller per donar certa respectabilitat a un ofici en que el tracte amb sants i santes era diari.

Joan Vidal i Ventosa (Barcelona, 1880-1972) seria el llogater titular d’EI Guaiaba, tant als pisos de la placa de l’Oli com al de la Riera de Sant Joan. És molt possible, pero, que els seus amics de joventut l’ajudéssin a pagar els rebuts. Especialment ho deurien fer Joaquim Borralleras, Jacint i Ramon Raventós, Pere Ynglada, Esteve Monegal i d’altres, tots ells estudiants de casa bona, que sempre tenien una pesseta a la butxaqueta de l’armilla i que, fins i tot, es podien allargar a donar deu rals al mes sense cap problema.

Amb Vidal i Ventosa com a llogater responsable, fins a l’any 1908, en El Guaiaba es feren moltes trobades intel.lectuals, artístiques i de les altres. I com que en aquell taller es conservava com si fos una relíquia nacional el sofà en què havia mort el doctor Bartomeu Robert, és fama que en aquell venerat moble Eugeni d’Ors s’hi exercità en l’art de fer becaines i en la gimnàstica amorosa quan tenia a mà alguna valquíria local. Coses molt propies de la joventut de tots els temps, encara que la d’ara disposa per a tot de moltes més oportunitats…