José Miguel Serrano

1LA FRAGÀNCIA INAPREHENSIBLE DE L’EFÍMER

La fina intuïció de Fernando Pinós, fill, torna a sorprendre’ns, tal com va succeir amb l’exposició de Manuel Sagnier de 1999 – per a molts un desconegut -, amb una gran mostra d’un altre pintor que va gaudir de gran prestigi entre els anys trenta i seixanta del recent passat segle: José Miguel Serrano, el qual, sense ser tan desconegut com Sagnier, ha quedat injustament relegat.

Pintor desbordant, excessiu, barroc, com la seva pròpia persona, dibuixat, grabador, muralista, il·lustrador de llibres, retratista, decorador…, Serrano, de família santanderina, va néixer a Barcelona en 1912 i va morir a Sitges en 1982. Enquadrat dintre d’un cert postimpressionisme, la seva personalitat, no obstant això, transcendeix tot encasellament. Apassionat per l’art de pintar i format en els tallers de Nogués i Labarta, va adoptar des dels seus inicis el color i la forma com mètode d’expressió, però amb una pinzellada ràpida i colorista, atempta sempre a un decorativisme de bona llei, en el que la troballa, conta més que l’acabat perfecte.

Descobert pel sagaç Plandiura arran la seva primera exposició individual en la vella Syra del carrer Diputació, en 1936, aquest mateix any va participar en les d’Art Espanyol celebrades a París i Amsterdam. Instal·lat per un temps a París, on va freqüentar a Vergés, Pruna i Grau Sala, va travar amistat amb Cocteau i va exposar, entre d’altres, a les “Galeries Quatre Chemins”.

De nou a Barcelona, després de la guerra va intervenir en el Segon “Saló dels Onze” patrocinat a Madrid per Eugenio d’Ors, qui arribà a qualificar-lo de Rilke de la pintura, per la seva música, gràcia, elegància i sensibilitat. Així mateix, va participar en l’exposició d’art contemporani espanyol celebrada en el Jeu de Paume de París. Instal·lat a Sitges en 1944, va exposar en nombroses galeries: Verdaguer; Padró, San Jorge, Caralt, Gasa del Libro, Vinçon, La Pinacoteca, etc.

Encara que dotat per a tots els gèneres, es va especialitzar sobretot en flors, el millor de la seva producció juntament amb els bodegons. En la figura, encara que bé executada, no arriba a el mateix nivell, si bé els encerts són notables. En la seva faceta de muralista va decorar diverses residències senyorials, com la dels marquesos de Camp-Alange, a Madrid.

El pintor “possiblement amb més facilitat de la seva generació”, al dir de Carlos Sentiu, per ventura aquesta facilitat, aquest desenfadament amb que pintava, aquesta plasmació de l’aspecte més fràgil de la bellesa, que és la decoració – Serrano creia en el valor decoratiu de la pintura -, mitjançant una pinzellada ràpida brusca, sacsejada, no eximeix de dramatisme i grandiloqüència, que beu en la pintura romàntica francesa, siguin els aspectes més incompresos de la seva obra. Tal vegada aquesta facilitat, sobretot a partir dels anys seixanta, ha condicionat part de la seva pintura, en ocasions precipitada, en molts detalls excessivament improvisada, encara que sempre sensible i sincera.

Les obres de Serrano incloses en la present exposició abasten quatre dècades, de 1940 a 1980, i Fernando Pinós ha aconseguit reunir, en una assolida selecció, trenta-cinc quadres dels millors temes que va tocar el pintor, de format gran i mitjà: arlequins pensatius d’exultant brillantor; “polichinelas” captats en una cabriola; colomes; galls de baralla amb els seus nerviosos moviments i vitalitat, de colors frescos, en els quals el negre intens, els vermells, grocs, terres i verds es troben contrastats harmònicament; cavalls de carrera plens de vida, de moviments àgils; adolescents en ombres; parelles abraçades amb un aire de tristesa; i sobretot flors, acabades, ben construïdes, en un arravatament de pètals i fulles que cauen en cataractes, instants efímers captats en plena fugacitat.

Helios Rubio