Miquel Paton

iniCada artista vol crear la seva pròpia forma d’expressió, el seu particular llenguatge dins del complex món de l’art. No és un procés fàcil, tot el contrari, la tasca és feixuga. Malgrat això el camí ñes obert a qui treballa amb dedicació i esforç. Aquest camí ja porta un bon temps sent recorregut pel creador tortosí Miquel Paton.

El nostre pintor ha decidit conjugar la seva admiració per determinats creadors, com Giorgio Morandi, Piet Mondrian, Wassili Kandinsky amb el seu amor i el coneixement que té del seu territori, el paisatge particular: les terres de l’Ebre.

Fent servir iun mètode incisiu, una i altra vegada ha treballat sobre el tema en qüestió. La seva insistència, dins d’una concepció divergent, és a dir observant i analitzant el seu “objecte” des de diferents punts de vista li està donant resultats esperats. Aquesta manera de treballar l’ha dut a un procés de depuració, de decantació, en el qual els elements formals, (línia i color, bàsicament) tenen un protagonisme indiscutible, aconseguint unes obres constructives, en les quals hi ha un predomini gairebé exclusiu de l’abstracció, a no ser per la presència o la referència a una icona bàsica, a un element essencial, esquemàtic i de vegades mínim, però plenament identificable, l’estructura bàsica de les seves casetes o la representació dels seus camps de conreu.

Les variants són molt diverses i en elles sóbserva la relació existent amb els seus referents, els artistes que Miquel admira. Dins d’una reinterpretació completament lliure, juga ams els esquemes compositius i amb el color. Així podem veure obres elegants i austeres amb una gamma limitada de colors. D’altres són una autèntica explosió de color, sempre dins d’una harmonia cromàtica. D’igual manera fa servir les tonalitats pastels, que tenen a més com particularitat, una atmosfera envoltant que els hi dóna un caràcter diferenciat.

Algunes de les seves darreres obres, es poden entendre com un homenatge a Morandi. Dins d’un concepte apropiacionista, barreja les botelles del mestre italià, amb la seva geometria. Obres de tonalitats fosques amb una major densitat de color.

Un altre element també de recent incorporació és la mirada cezaniana, via Picasso. Sense deixar de ser una pintura plana, les seves casetes estan tractades des de diferents angles de visió, atorgant-li un major dinamisme i ritme a la composició.

Variacions sobre un mateix tema, com els seus admirats mestres, però en una línia personal que fa que les seves pintures siguin plenament identificables. L’artista continua en el camí escollit, cada vegada més endins. Estarem atents a le bifuracions que anirà trobant i a la forma en que s’enfrontarà amb elles.

Antonio Salcedo Miliani